La meva necessitat

Si veig que els teus ulls em miren, noto una sensació extranya i agradable alhora per dins meu, és una sensació indescriptible que només pot entendre qui l´ha experimentat. Els teus ulls esmeralda, grans, rodons, sorprenentment expressius...em transmeten tota aquesta sèrie de sensacions que no es poden plasmar en el paper ja no per la bellesa que aquests irradien, sinó per tot el que reflecteixen, la teva persona, la teva manera de ser, com em parles, com et poses trista, com t´alegres, com rius, com trasmets una bondat que mai he conegut a ningú, com la teva innocència és capaç d´introduir-se dintre meu i no deixar de sorprendre´m per tot el que signifiques.

Queda ben patent doncs que la teva mirada no només és una mirada maca. És molt més. Representa tot el que signifiques per a mi, totes les coses que hem viscut junts, tot el que ets i demostres. Mai coneixeré una mirada com la teva, perquè mai he ocnegut a cap persona que tingui tants sentiments i pensaments bons dins del seu interior, i per això mai ningú em podrà expressar tot això amb la mirada. Senzillament els teus ulls són la meva necessitat...

Carbassa Halloween 2010

Doncs mireu, avui publico la segona entrada en un mateix día per un motiu bastant especial. I és que des de fa molt de temps que amb la Noemí volíem fer una cosa....l´any passat ja la volíem fer, però suposo que malgrat la mandra i que no m´hi vaig voler posar prou, no ho vem acabar fent, i aquest any també volíem fer-ho, i aquest cop sí que sí...però degut a les circumstàncies, ho he hagut de fer tot sol....parlo de la carbassa de Halloween.

I és que, malgrat pugui semblar una tontería, per mi era molt especial fer-ho. No només perquè ho trobo molt divertit i el resultat final m´agrada bastant (contràriament al que hagués pogut pensat en un principi...), sinó perquè com és una cosa que anava a fer amb ella...no sé, suposo que fent-la m´he sentit una mica més a prop d´ella.

Quan avui he sortit de classe i he arribat a casa, tot just arribar, sense més miraments, m´he posat a buidar la carbassa que prèviament havia comprat (la tenía guardada des de feia uns díes). Com l´he buidat? Doncs el primer que se´m ha acut ha sigut obrir-la per dalt, fent-li un forat amb forma de circumfèrencia i que serviría no només per buidar-la, sinó també per poder-hi col.locar l´espelma. Un cop l´he obert, he fet el que potser era més entretingut.....buidar-la. Amb el mateix ganivet, he anat treient totes les llavors i el que es podía menjar de dins fins que no m´ha quedat res i he acabat rascant amb el ganivet les parets interiors de la carbassa perquè quedés més neta, després l´he netejat una mica per dins....i ja està. Un cop això, he dibuixat amb un llapis, a la paret exterior, com hauria de ser la forma de la cara que volia fer, una cosa sense massa complicació. I finalment, amb el mateix ganivet, he anat tallant per on havia dibuixat de manera que m´ha quedat la forma de la cara que veieu a la foto....No és res complicat, i tampoc és per passar-s´hi tota la tarda. A més a més, és molt agraït, perquè un cop l´acabes i col.loques l´espelma a l´interior encesa...queda una llum taronja molt maca. A mi la veritat és que m´agrada molt.

I bueno....suposo que com no l´he pogut fer amb ella, no m´he sentit amb la mateixa plenitut, ni molt menys, que havent-la fet amb ella...hagués sigut molt més especial. Però com bé m´ho mereixo, aquí m´heu tingut, fent-la sol avui mateix.

No he deixat de pensar en tú ni un moment mentres la feia...

(Per cert, si algú llegeix per casualitat això i veient la foto pensa que li ha agradat la carbassa, o no, o què podria millorar....poseu-m´ho en un comentari, estaría molt bé, gràcies).

Perquè t´estimo i me´n penedeixo...

Doncs bé, m´he decidit a crear un blog exclusivament cap a la noia que tots portem dins i que, sense saber per què, sabem amb absoluta seguretat que és la noia feta per a nosaltres....en el meu cas és aquesta noia, la Noemí.

Fa pocs díes es va acabar una relació que va durar 3 anys i 3 mesos, però per culpa de la meva imbecilitat es va acabar...ella va decidir que s´havia acabat i amb tota la raó del món. Perquè he fet coses molts dolentes i que li han fet molt mal, i per desgràcia no me´n he adonat de totes aquestes coses fins que l´he perduda...me´n arrepenteixo tant.......però ja està fet, i per molt que em dolgui no puc tornar enrere. Aíxí que ara només em queda carregar amb la culpa dels meus actes i veure día rere día com aquests són totalment buits sense ella....Amb tot això, per qui doni la casualitat que llegeix aquest blog, no vull que aquesta entrada serveixi per fer pena o per comprensió. Vull que serveixi, en part, per expressar la meva culpabilitat i com em sento per tot el que he fet...perquè tots sabem que de peixos al mar n´hi ha un munt, però que de persones amb les que et sentis plenament feliç i no vulguis cap altra cosa al món, només n´hi ha una....

L´he perdut, i eternament em castigaré a mi mateix per fer el que he fet...però com no pot haver-hi més volta a la roda, només em queda escarmentar per tot això i aprendre´n, sí, és massa tard.....però ja m´ha quedat ben clar que el temps posa les coses al seu lloc, i si jo ara mateix no estic amb ella...és perquè m´ho mereixo. He perdut la noia de la meva vida, i tot per ser un imbècil....