El significat de tot

Doncs després d´uns díes sense actualitzar el blog...hi torno, que ja tocava!!!
Aquests estant siguent uns díes genials per a mi, des que em va voler donar aquesta oportunitat he passat amb ella gairebé tots els díes i són tots fantàstics!!! Des de la seva olor, la seva mirada, el seu somriure, la seva expressió quan està contenta i riu, igual que quan està trista i li veig de seguida, les nostres llargues converses per telèfon, els seus monòlegs sobre la
carrera, les seves inquietuts, el tacte de la seva pell, les seves bromes...totes i cadascuna de les coses que la caracteritzen em fan sentir molt bé, molt a gust, com m´agrada sentir-me, sent jo mateix i oblidar-me de cualsevol cosa que no siguem nosaltres dos. És el millor que m´ha pogut passar mai i, tot i que he estat apuntíssim de perdre-la (de fet, l´he perdut durant un temps) mai més tornaré a cometre cap dels errors que la van portar a prendre aquesta decisió. Ella es la típica noia que tothom coneix al llarg de la seva vida i qui està feta per aquella persona. En aquest cas, ella està feta per a mi, totalment, és la noia amb qui ho vull compartir absolutament tot i amb qui puc tenir clares perspectives de futur. Això és el que em fa viure cada día amb forçes, energia i ganes de fer-ho tot. Perquè l´amor pot ser la putada més gran que hi pot haver, però alhora pot ser el més maco que existeixi i, per mi, mentres existeixi ella, sempre serà així.

El que signifiques...

L´amor verdader no es barreja, no es confón, no és únicament per utilitzar aquest termi i fer veure que tot és molt maco...Tampoc és la sensació que tenen moltes persones a l´enamorar-se i sentir que han trobat algú amb qui compartir les vivències i moltes coses més, ni aquells que busquen desasperadament l´amor verdader i, quan creuen que l´han trobat, només se´n adonen que no són més que els vestigis del seu propi desig.
L´amor verdader no s´explica, no es busca, no es troba, no existeix més enllà de la nostra persona...i és aquí on radica el veritable poder de l´amor verdader, en que per a cadascún de nosaltres és un terme diferent. Les nostres experiències viscudes ens han ensenyat el significat d´aquest terme d´una manera molt diferent per a cadascún de nosaltres. Alguns creuen que és la persona amb qui passarà la resta de la seva vida? Altres pensen que serà qui els ompli de felicitat? Hi haurà qui cregui que és el resultat d´una recerca exhaustiva? O, fins i tot, hi haurà qui cregui que senzillament no existeix i és una utopía? Totes aquestes respostés poden ser correctes...però en el meu cas la resposta és molt simple: ets tú.

Doncs avui he recuperat algunes fotos que tenía en un CD i me les he passat al ordinador, i entre elles hi havia aquesta...

Com em va agradar aquell día que vam anar a Castellar de N´Hug! Records així mai es borren i et fan recordar un cop i un altre per què t´estimes tan a aquella persona...

I com aquest record, n´hi ha tants...que no els podría comptar. I tots ells meravellosos, perquè dies que poden semblar normal i corrents es transformen en la meva necessitat, jo vull viure aquests díes, vull passar-los amb tu, vull que la motivació de que existeixin díes així sigui el pa de cada día...Perquè tú ets el meu nexe entre la vida i la felicitat.

No hi ha més paraules...només fets, records i moments, tot s´ajunta per tenir una sensació i un sentiment super maco i que el vull i el necessito...

Me to you

Doncs avui és el segón cop que actualitzo el blog un altre cop. Hi ha varies raons per això...la primera i més important és perquè avui he passat una tarda amb la Noemí el cual he disfrutat molt i m´ho he passat molt bé. Com no podia ser d´una altra manera. L´altre motiu és perquè l´actualització que he fet abans l´ha decepcionat i...obviment, no vull això!! També com a últim motiu perquè he volgut actualitzar amb aquest peluix del "me to you", uns peluixos que sé que li agraden molt i buscant he trobat aquesta imatge que l´he trobada força maca, i m´ha vingut molt de gust actualitzar.

Doncs avui a la tarda l´hem passada a la Maquinista! Que ara ja fèia forçes díes que no hi anava amb tot el que ha passat....i la veritat és que m´ho he passat molt bé!!! Primer de tot hem estat buscant a diferents botigues de roba alguna camisa pel seu pare, perquè demà és el seu cumpleanys i li volia regalar alguna cosa per ell, però no trobàvem res...es fa força difícil comprar una camisa per un pare, sempre tindràs el dubte de si li agradarà o no!! Així que no hem trobat res...apart d´una bufanda que me l´he provada i eh! No em quedava tan malament! Però bueno...el cas és que no hem trobat cap camisa. Després hem passejat pel Media Markt i el Miró i als dos llocs hem vist unes ràdios portàtils petites que ella ha pensat que potser, en comptes de la camisa, li podría regalar això, pero ens ho hem estat mirant força bé i no li ha convençut cap així que res...
Quan finalment s´ha donat per vençuda, hem anat al Carrefour a comprar algo de berenar i ens hem assegut a un banc menjant i bebent, fins que al aixecar-nos, hem passat pel costat d´una botiga de joguets i ens hem fixat en una diana que hi havia al aparador, i hem pensat.....ep!! Que això li pot agradar força!! Així que hem entrat i, finalment, ens hem quedat amb un model de la diana...el seu pare finalment ja tindrà regal!! Mentrestant per això, anàvem passejant pel centre comercial i em sento tan bé amb ella.....i el que he explicat del que hem fet sembla molt simple i són coses que pot fer tothom. Però amb ella és ben diferent...fem això, i per a mi ja és un dia memorable...perquè independentment del que fem, amb ella m´ho passo molt bé, em sento molt agust, tinc ganes que no passi el temps, que s´aturin les hores, que no haguem de marxar mai, que quan marxem no sé com acomiadar-me d´ella perquè no vull fer-ho, que em sento molt més buit quan faig les primeres passes de camí cap al metro sol perquè ja no la tinc a ella allà al meu costat...Per tot això i molt més ella és tan especial per a mi, segur que si algú ha estat enamorat de veritat ho entén perfectament...És una sensació indescriptible i molt maca, no la canviaría per res del món.
Ara ella anirà a passar el cap de setmana a Ripoll i passarem uns díes sense veure´ns...se´m fa molt dolorsa la idea de no veure-la en uns quants dies, sobretot perquè quan estic amb ella sento tot això que he intentat descriure...i sé que la trobaré molt a faltar, estigui sol a casa aburrot o a la festa de cumpleanys a la que vaig al dissabte, tan és...el sentiment de voler estar al seu costat no desapareixerà ni un sol instant.
Vull expressar tot el que l´estimo però em costa tan...perquè per molt que escrigui o descrigui no arribo a expressar el que realment vull, m´és impossible, és una cosa que només es pot sentir...és amor.


T´estimo.

P.D: Espero que tot aquest escrit hagi compensat l´anterior actualització!

Dins del meu cor

Raigs de Sol surten de l´alba,
i es reflexen en la mar,
desprenen una brillantor profund,
com si t´estés mirant.

Els teus ulls son com dos Sols,
que es ponen a cop de teló,
i que donen la vida a un planeta,
que podría ser jo.

Son raigs que quan es fa el dia,
penetren dins la foscor,
i a mi els teus m´arriben,
fins al fons del cor.

Tardor solitària...

Van caient les fulles conforme la tardor se´ns ha anat presentant. El terra s´omple de colors marrons i taronjes, la gent pel carrer comença a murmurar sobre l´arribada propera del Nadal, el fred i el vent començen a fer acte de presència des que surt el Sol.
Per a mi la tardor, al contrari que molta gent, sempre ha significat sentiments positius, m´agrada l´ambient que es respira pel carrer, el soroll de les fulles al ser mogudes pel vent, la humitat en les montanyes, la sensació de naturalesa que dóna tot plegat...però aquest any és diferent. Veig les parelles passejar, agafats de la mà, o bé per la cintura, abraçant-se i donant-se petons en senyal de l´amor que senten mútuament. Amb l´arribada del fred aquestes també es tornen més carinyoses, doncs busquen refugi en l´escalfor de l´altre...Per mi ara hi ha un banc solitari. Aquell banc que sempre l´havia pogut compartir, és buit...només em queda l´opció d´esperar en ell. Esperar que algún día el buit que hi ha s´ompli, que el silenci no el trenqui el soroll de les fulles mogudes pel vent, sinó la seva veu parlant-me i explicant-me mil i una vivències. La seva veu...aquella que fa cada segón es congeli, cada instant sigui únic i cada fulla de tardor cobri vida amb un color marró ataronjat que em faci sentir que allò és viure realment la tardor...Segueixo al banc, esperant, només escolto el soroll del vent...És un banc aïllat, solitari, només la tardor i jo....i espero....

La meva necessitat

Si veig que els teus ulls em miren, noto una sensació extranya i agradable alhora per dins meu, és una sensació indescriptible que només pot entendre qui l´ha experimentat. Els teus ulls esmeralda, grans, rodons, sorprenentment expressius...em transmeten tota aquesta sèrie de sensacions que no es poden plasmar en el paper ja no per la bellesa que aquests irradien, sinó per tot el que reflecteixen, la teva persona, la teva manera de ser, com em parles, com et poses trista, com t´alegres, com rius, com trasmets una bondat que mai he conegut a ningú, com la teva innocència és capaç d´introduir-se dintre meu i no deixar de sorprendre´m per tot el que signifiques.

Queda ben patent doncs que la teva mirada no només és una mirada maca. És molt més. Representa tot el que signifiques per a mi, totes les coses que hem viscut junts, tot el que ets i demostres. Mai coneixeré una mirada com la teva, perquè mai he ocnegut a cap persona que tingui tants sentiments i pensaments bons dins del seu interior, i per això mai ningú em podrà expressar tot això amb la mirada. Senzillament els teus ulls són la meva necessitat...

Carbassa Halloween 2010

Doncs mireu, avui publico la segona entrada en un mateix día per un motiu bastant especial. I és que des de fa molt de temps que amb la Noemí volíem fer una cosa....l´any passat ja la volíem fer, però suposo que malgrat la mandra i que no m´hi vaig voler posar prou, no ho vem acabar fent, i aquest any també volíem fer-ho, i aquest cop sí que sí...però degut a les circumstàncies, ho he hagut de fer tot sol....parlo de la carbassa de Halloween.

I és que, malgrat pugui semblar una tontería, per mi era molt especial fer-ho. No només perquè ho trobo molt divertit i el resultat final m´agrada bastant (contràriament al que hagués pogut pensat en un principi...), sinó perquè com és una cosa que anava a fer amb ella...no sé, suposo que fent-la m´he sentit una mica més a prop d´ella.

Quan avui he sortit de classe i he arribat a casa, tot just arribar, sense més miraments, m´he posat a buidar la carbassa que prèviament havia comprat (la tenía guardada des de feia uns díes). Com l´he buidat? Doncs el primer que se´m ha acut ha sigut obrir-la per dalt, fent-li un forat amb forma de circumfèrencia i que serviría no només per buidar-la, sinó també per poder-hi col.locar l´espelma. Un cop l´he obert, he fet el que potser era més entretingut.....buidar-la. Amb el mateix ganivet, he anat treient totes les llavors i el que es podía menjar de dins fins que no m´ha quedat res i he acabat rascant amb el ganivet les parets interiors de la carbassa perquè quedés més neta, després l´he netejat una mica per dins....i ja està. Un cop això, he dibuixat amb un llapis, a la paret exterior, com hauria de ser la forma de la cara que volia fer, una cosa sense massa complicació. I finalment, amb el mateix ganivet, he anat tallant per on havia dibuixat de manera que m´ha quedat la forma de la cara que veieu a la foto....No és res complicat, i tampoc és per passar-s´hi tota la tarda. A més a més, és molt agraït, perquè un cop l´acabes i col.loques l´espelma a l´interior encesa...queda una llum taronja molt maca. A mi la veritat és que m´agrada molt.

I bueno....suposo que com no l´he pogut fer amb ella, no m´he sentit amb la mateixa plenitut, ni molt menys, que havent-la fet amb ella...hagués sigut molt més especial. Però com bé m´ho mereixo, aquí m´heu tingut, fent-la sol avui mateix.

No he deixat de pensar en tú ni un moment mentres la feia...

(Per cert, si algú llegeix per casualitat això i veient la foto pensa que li ha agradat la carbassa, o no, o què podria millorar....poseu-m´ho en un comentari, estaría molt bé, gràcies).

Perquè t´estimo i me´n penedeixo...

Doncs bé, m´he decidit a crear un blog exclusivament cap a la noia que tots portem dins i que, sense saber per què, sabem amb absoluta seguretat que és la noia feta per a nosaltres....en el meu cas és aquesta noia, la Noemí.

Fa pocs díes es va acabar una relació que va durar 3 anys i 3 mesos, però per culpa de la meva imbecilitat es va acabar...ella va decidir que s´havia acabat i amb tota la raó del món. Perquè he fet coses molts dolentes i que li han fet molt mal, i per desgràcia no me´n he adonat de totes aquestes coses fins que l´he perduda...me´n arrepenteixo tant.......però ja està fet, i per molt que em dolgui no puc tornar enrere. Aíxí que ara només em queda carregar amb la culpa dels meus actes i veure día rere día com aquests són totalment buits sense ella....Amb tot això, per qui doni la casualitat que llegeix aquest blog, no vull que aquesta entrada serveixi per fer pena o per comprensió. Vull que serveixi, en part, per expressar la meva culpabilitat i com em sento per tot el que he fet...perquè tots sabem que de peixos al mar n´hi ha un munt, però que de persones amb les que et sentis plenament feliç i no vulguis cap altra cosa al món, només n´hi ha una....

L´he perdut, i eternament em castigaré a mi mateix per fer el que he fet...però com no pot haver-hi més volta a la roda, només em queda escarmentar per tot això i aprendre´n, sí, és massa tard.....però ja m´ha quedat ben clar que el temps posa les coses al seu lloc, i si jo ara mateix no estic amb ella...és perquè m´ho mereixo. He perdut la noia de la meva vida, i tot per ser un imbècil....