Tardor solitària...

Van caient les fulles conforme la tardor se´ns ha anat presentant. El terra s´omple de colors marrons i taronjes, la gent pel carrer comença a murmurar sobre l´arribada propera del Nadal, el fred i el vent començen a fer acte de presència des que surt el Sol.
Per a mi la tardor, al contrari que molta gent, sempre ha significat sentiments positius, m´agrada l´ambient que es respira pel carrer, el soroll de les fulles al ser mogudes pel vent, la humitat en les montanyes, la sensació de naturalesa que dóna tot plegat...però aquest any és diferent. Veig les parelles passejar, agafats de la mà, o bé per la cintura, abraçant-se i donant-se petons en senyal de l´amor que senten mútuament. Amb l´arribada del fred aquestes també es tornen més carinyoses, doncs busquen refugi en l´escalfor de l´altre...Per mi ara hi ha un banc solitari. Aquell banc que sempre l´havia pogut compartir, és buit...només em queda l´opció d´esperar en ell. Esperar que algún día el buit que hi ha s´ompli, que el silenci no el trenqui el soroll de les fulles mogudes pel vent, sinó la seva veu parlant-me i explicant-me mil i una vivències. La seva veu...aquella que fa cada segón es congeli, cada instant sigui únic i cada fulla de tardor cobri vida amb un color marró ataronjat que em faci sentir que allò és viure realment la tardor...Segueixo al banc, esperant, només escolto el soroll del vent...És un banc aïllat, solitari, només la tardor i jo....i espero....